Més fotos!

Petició de'n Xevi

Nanos, nanes, no se vosaltres, però nosaltres no ens podem imaginar un nostre casament en el que ens ho haguéssim passat millor. I el mèrit, és evident, és tot vostre. Tot, tot, potser tampoc, però molt sí.

Aquestes festes són tan magnífiques com la gent que hi va. Ni més, ni menys. I aquesta ho va ser molt, de magnífica, per a nosaltres. Possiblement, el propi casament és l'únic moment en que aconseguim reunir a gairebé tothom que estimem sota un mateix sostre, independentment de la seva procedència (sempre hi ha qui no pot venir: se us va trobar a faltar). Això ja és prou motiu de felicitat, però si hi afegim la màgia del moment (i us ho diu un escèptic de mena: és un dia especial) i la sensació d'alegria vertiginosa que t'envolta continuament, es converteix en un dia irrepetible.

Moltes gràcies a tots per haver-nos regalat un dia com aquest.

Ring-making for Dummies

Aquest escrit és trampós perquè l'esdeveniment ja ha succeït, però en pro de la claredat intentaré respectar, en la mesura de les meves capacitats, la cronologia temporal lògica en un univers entròpic com el nostre (sempre i quan acceptem la validesa dels supòsits de la teòria inflacionària postulada originalment per Alan Guth. Si, en canvi, fos certa la teoria dels mons múltiples tal i com la van descriure Hugh Everett primer i Bryce Seligman DeWitt després, el meu propòsit no tindria sentit, doncs els fets que aqui descriuré podrien, o no, haver succeït depenent dels capricis còsmics de la mecànica quàntica).
Així doncs, ja ens han fet els anells! El dia 12 de maig les nebodetes van acceptar fer de cangurs de la Clàudia i vam anar a la joieria per veure com ens feien els anells. La primera sorpresa, en arribar, va ser trobar-nos-hi a la Mercè i a la Norma. Totalment inesperat i, com van demostrar els esdeveniments posteriors, totalment planificat. Tot plegat va ser una tarda divertida i didàctica. Recordo que vaig pensar que la feina del joier, d'aquest joier si més no, era realment interesant. Sembla que són dels pocs que encara fan les joies de manera artesanal i les fotos no fan justícia a la màgia de veure com una veta de metall es converteix en el mateix anell que ara envolta el meu dit. El nen que porto a dintre es va emocionar quan li van demanar que amartellés l'indefens projecte d'anell per obligar-lo a tornar-se cercle i assolir la consistència necessària. Tot i que no ho llegirà, no puc menys que agraïr-li al joier la calidesa amb que ens va acollir al seu petit taller. Aquell senyor (jove) gaudia de la seva feina, i es notava.
Un parell de setmanes després vam recollir els anells en la seva forma adulta i pocs dies després ja els portem, però això és avançar-se als esdeveniments. El que no és avançar-se als esdeveniments, i a més és de ben nascuts, és agraïr a la colla de la significació estadística el detall que es van marcar quan vam arribar a la joieria, tot carregats de pempins per tal de fer la transacció, i descobrírem que els anells en qüestió ja havíen estat pagats (recordeu la misteriosa aparició de la Mercé?). Gràcies guapos, sóu uns cracks!

Season Finale, Part 2

Ja es deduïa dels escrits anteriors, però fem-ho explícit. Fem explícit que la gent de la plana és la bomba, i si bé com a agents d'operacions encobertes tenen algunes limitacions, com a organitzadors de festes i xerinoles diverses són inimitables. Amb els pilots de British Airways en plena vaga i el volcà Eyjafjallajökull escopint cendra com si fos el Déu irat dels fumadors empedernits, a ells no se'ls va acudir res més que enviar-nos, en companyia seva, a Londres. ¿Quién dijo miedo? Ells no. Ells només van dir: "Endavant! Regalem-los un dels millor caps de setmana imaginable i que corrin rius de cervessa què, total, la pagaran ells!". I dit i fet, cap a Albion i va faltar gent. També van dir "preparem proves que és un comiat de solter!", però aquesta part no va funcionar tant bé...
Podem dir que durant 3 dies Londres va ser nostra. Però encara millor: els amics ho segueixen sent.